Jo em faré una bona coqueta

Perquè ja en tenim prou

Opina Juan Enrique Tur al seu incisiu blog Testigo Accidental que a la pel·lícula de curtmetratges Ja en tenim prou hi ha "massa palla" i que cal destriar-la del "gra". Jo, en canvi, em faré una bona coqueta de farina de força. Ni l'inici em sembla xavacà, sinó una bona crítica en clau d'humor a la coentor valenciana, ni Corpora 1936-2006 em pareix absurd, sinó una visió que vincula històricament els poders fàctics de l'església i l'exèrcit (una visió molt simplista, però cal recordar que la pel·lícula és un conjunt d'obres personals de molts diversos autors que no respon a una directriu política comuna), ni em sembla que es puga criticar que hi haja peces absurdes o sense arguments. Com s'adverteix al començament de la pel·lícula els curts que conté tracten de "moure l'opinió i la crítica" i promoure "el vot progressista per a desallotjar el PP de les institucions", i la veritat és que, tot i que la meua opinió ja era favorable a este desig, els audiovisuals, dels quals no tenia fins ara cap referència, m'han fet recordar el per què de la meua postura: m'han incitat a la il·lusió, m'han fet veure que el canvi pot ser real i m'han solidaritzat amb els afectats directes i immediats de les agressives i irracionals polítiques del PP.

A excepció d'un molt breu tall que efectivament es burla de Rita Barberá sense massa trellat, la resta d'obres m'han entretingut (la metàfora de L'alternància o el videoclip fet amb la cançó Bitllets dels alcoians Verdcel) i sobretot m'han recordat la negligent política del PP en educació i sanitat (els barracons, la desesperant política de desemparament duta a terme amb els que pateixen malalties mentals i les seues famílies o la vergonya de mitjans amb què compten el conservatori i l'escola d'arts i dansa en contrast amb el faraonisme buit de productivitat social i cultural del Palau de les Arts), m'han mostrat la corrupció i falta de decència política i democràtica del PP (negant-se a fer declaracions de béns, amb l'exponent màxim dels casos de Fabra i el suport incondicional del seu partit o la manca total de responsabilitats polítiques per l'accident del metro que causà 43 morts), m'han tornat a posar de manifest les dificultats que patim els valencianoparlants per desenvolupar una vida normal en valencià davant el passotisme total del PP (en l'educació, la música, les institucions, la justícia, etc.), m'han refrescat la memòria pel que fa a les autoritàries, inhumanes i despilfarradores gestions de les polítiques municipals del PP a València o Alacant (la subestació elèctrica de Patraix, la visita del PP o els immigrants vivint sota un pont mentre es gasten milions i milions en canviar les flors del ignominiós Pont de les Flors), i m'han deixat ben clar la salvatge política urbanística del PP estretament vinculada al creixement il·limitat del sector de la rajola i les demandes d'aigua que esgoten els rius i degraden el medi ambient (el cas del riu Xúquer i la boja política de transvassaments, el cas l'agonia de la serra Calderona o el cas de l'horta de Vera a Alboraia i la producció de xufa).

I tot açò queda molt millor explicat i argumentat a través de la pel·lícula Ja en tenim prou (1, 2, 3 i 4), que, evidentment, no és un tractat de teoria política sinó un revulsiu audiovisual que tracta de fer créixer l'espiral d'optimisme i confiança en el canvi que necessitem els valencians per mobilitzar l'electorat tradicionalment absentista que pot fer caure la balança del costat progressista.